A cada insulto, una sonrisa

Aquesta és una de les frases que Zapatero va fer famoses abans de les eleccions generals d'aquest any, quan es referia a la tàctica política que utilitzava el PP.
Ahir, malauradament, vaig ficar en pràctica aquesta frase. Ahir 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, com cada any l'agrupació de Lleida del PSC vam fer l'ofrena floral a l'edifici del Roser. El Roser ubicat al centre històric i antic convent, va ser on van morir molts lleidatans i lleidatanes el 1707 amb la invasió de Lleida per part de les tropes borbòniques. Des de fa molts anys allí és on es fan les ofrenes de totes les institucions i partits cada 11 de setembre. I allí és on es continuarà fent. A pesar del que diguin.
Doncs ahir a les 11.45 la comissió executiva de l'agrupació encapçalavem la comitiva socialista cap a l'ofrena i ens vam trobar amb l'espectacle de cada any. Uns quants personatges cridant-nos i intentant evitar que nosaltres, com ells i com tots els catalans poguessim fer la nostra ofrena per commemorar el nostre dia. Davant els crits de botiflers, especuladors, lladres, xiulets, empentes....un somriure. Crec que els va xocar. Potser esperavem que ens quedariem parats o que ens intimidarien, doncs no.
Tota la comitiva va entrar al Roser i vam fer la nostra ofrena amb el Primer Secretari, Àngel Ros, la presidenta, Maria Burgués i l'adjunta al Primer Secretari, la Marta Camps.
Ells, que es creuen que són més d'esquerres i més democràtics que nosaltres, ens volien impedir que féssim el nostre homenatge, només perquè pensem diferent que ells. Suposo que la seva limitada visió política els impedeix veure que tenen la mateixa actitut que els feixistes, ja ho diuen que els extrems es toquen. A més penso que aquests col·lectius, de pseudo-esquerra i pseudo-catalanistes (els catalanistes no ens preocupen de si una bandera té una estrella o no, sinó dels problemes dels catalans) només fan que entorpir i deteriorar la imatge externa de Catalunya. Tots els telenoticies van fer esment a aquestes actituts feixistes, i pocs van fer esment de que tots els partits i institucions ens uniem per celebrar que fa prop de 300 anys, els catalans vam aguantar fins al final tot i conéixer la imminent derrota, del nostre esperit lluitador i la nostra capacitat de tirar endavant a pesar de les adversitats.
En fi, espero que algun dia aquests individus s'adonin, que els democràtes utilitzem les paraules per fer arribar el nostre missatge i no els crits ni la falta de respecte. Que entenguin que tots tenim el mateix dret a participar a la vida política i que només aixi garantirem la convivència a la ciutat, en definitiva que aprenguin que és la democràcia.
La resta de la jornada va ser molt festiva, i la recepció i pregó a l'interior del Roser es van desenvolupar amb total normalitat i formalitat, tal com requereix la nostra diada.
Bon cap de setmana.

P.D: La foto d'avui a la Manyana, mostra l'entrada de la delegació socialista entre crits al Roser. Ens volen prohibir l'entrada al govern municipal perquè hem aconseguit que Paradores rehabiliti tot l'edifici, esdevingui un motor econòmic pel centre històric i creí el Centre d'Interpretació del Roser.

Tornem a casa

Avui, després de molt temps tornava a creuar la petita plaça d'homenatge a Henry Dunant. He tornat com un voluntari més a la Creu Roja de Lleida. Fa uns 7 anys que havia fet el mateix i avui quan he tornat a obrir aquelles 2 portes tan pesades m'ha semblat que hagués marxat ahir. He tingut una sensació estranya al veure que tot estava igual que quan vaig marxar el dia que vaig dimitir com a Vicepresident Provincial de Creu Roja i Director Provincial de Creu Roja Joventut. Quants records, i ja ha passat un any i mig.
Si que evidentment, he mantingut un vincle amb aquesta organització a la que vaig dedicar tantes hores, però avui tornava a entrar com un més, d'una gran família que composa Creu Roja, al marge de consells, càrrecs, directors....un voluntari raso amb ganes de col·laborar.
Després de l'atemptat de l'11 es va crear a Lleida, a semblança d'altres llocs de Catalunya, un ERIE psicosocial. Un Equip de resposta Immediata en Emergències que vetllava pels temes psicosocials. Està integrat per psicòlegs, infermers, metges, socorristes, treballadors i educadors socials, .... Em van demanar que hi formés part i vaig participar en diferents tallers, cursos com a socorrista d'acompanyament, però a la separació abans comentada, s'hi va afegir que un servidor havia d'acabar la carrera.
A finals de Juny, amb el títol de Metge sota el braç, vaig ficar-me en contacte amb la Carme, l'ànima mater de l'ERIE de Lleida i la persona que em va introduir al seu dia al món de la Creu Roja. Tornava a estar preparat per entrar a l'equip, aquest cop com a Metge.
Aquest estiu els equips ERIE de la Creu Roja han set famosos malauradament degut a l'accident aeri de Barajas, ja que tota l'atenció psicològica la van fer ells.
Doncs avui, començava de nou el curs a l'equip de Lleida i jo m'he incorporat com a metge, el primer que té l'ERIE de Lleida. Espero ser de utilitat per als companys i companyes. M'ha agradat molt tornar a trobar als antics amics de l'equip, xerrar amb ells i sentir les experiències que ens han explicat els membres que van ser activats durant l'accident de Barajas.
A partir d'avui, torno a ser un voluntari actiu de Creu Roja, i mentre sortiem de la reunió (la propera la farem a l'octubre si no hi ha res de nou) no podia evitar que tingués el sentiment de que tornava a casa.

Candi in memoriam

Ja fa casi 15 dies, que no actualitzava el bloc. Bàsicament perquè em vaig pendre uns dies de descans i de concentració per a l'estudi abans d'encarar el mes de setembre.

Però volia dedicar avui a l'amic Candi, aquest post. Ahir va fer un any que ens van trucar a primera hora del matí per donar-nos la trista notícia. Van ser uns dies de confusió, de pena i qui ho diria que ja ha fet un any. Hem trobat a faltar el teu humor, la teva rialla i el teu coratge.

Aquest és el meu petit homenatge al Candi. Segur que allí on estàs, cuides una mica de tots nosaltres.